Entrevista en profunditat publicada a la pàgina «Spain Today» de la plataforma Weixin. La versió original en xinés es pot consultar en este enllaç:
那个受西班牙王后亲自颁奖的年轻人，和你不一样却又一样 (qq.com)
A continuació, la versió en castellà de l'entrevista:
1. Una persona conserva sempre un vincle especial amb una ciutat o un poble, com en el cas d'Anvers, que a l'Orient es coneix gràcies a Rubens. Em vas dir que al teu poble natal, a Àlaba, només hi viuen 1500 persones. Georg Simmel, en les seues obres «Les grans ciutats i la vida de l'esperit» i «Filosofia dels diners», distingix entre les grans ciutats i els xicotets pobles i subratlla que la recerca de diners a la societat capitalista entra en conflicte amb el desig interior d'intimitat i de vocació sagrada. Què et pareix este punt de vista?
El xoc entre poble i ciutat és un tema recurrent. En este context no hem d'oblidar els tòpics horacians del ‹locus amoenus› (l'atractiu d'una natura verge i pura) i del ‹beatus ille› (la pau i la felicitat que naixen de viure lluny del soroll i de l'escàndol de les ciutats). No obstant això, continua sent un tòpic, perquè als pobles també hi ha soroll. A vegades massa. Com diu un refrany espanyol popular: «poble xicotet, infern gran». Als pobles tothom es coneix i, encara que hi ha quietud, pau i molta bellesa, també hi ha lloc per al xafarderi i la maldat. Per sort, açò no ho puc dir del meu poble, Arceniega. És un lloc realment extraordinari i la gent és, en general, agradable, cordial i ben intencionada. I, com si no fora prou, és també un dels pobles més bonics de tot el nord d'Espanya.
Quant a la teua pregunta, afegiria que la tensió entre l'urbà i el rural ha canviat radicalment fa poc, gràcies al desenvolupament de la tecnologia, la comunicació, la globalització i les grans ciutats. Abans les ciutats eren en el fons xicotets pobles on la majoria de la gent es coneixia i freqüentava els mateixos cercles culturals. Les grans ciutats d'hui tenen un caràcter completament diferent. L'individu pot assolir una autonomia fins ara desconeguda i organitzar la seua existència segons les seues necessitats, en un anonimat social quasi perfecte, si ho desitja. A més, les oportunitats de treball semblen concentrar-se, per a la major part de la població, a les ciutats i a les seues infraestructures, ja que el teletreball, almenys a Espanya, continua sent una opció minoritària. Això ha provocat un èxode massiu de les zones rurals, cada vegada més abandonades i envellides. Este fenomen, junt amb la immigració massiva, canviarà radicalment la cultura i la identitat espanyoles.
En este context, la situació de l'artista és prou complicada. D'una banda, la bellesa i la tranquil·litat del poble són excepcionals per a crear. D'una altra, les possibilitats socials i comercials es troben a les grans ciutats.
2. Algunes organitzacions econòmiques mundials preveuen que, a causa dels efectes de la pandèmia en la salut mental, la gent tendirà a triar sectors estables en compte d'innovadors. Quina és, doncs, la força que et porta a continuar pel camí de l'artista?
Quan algú comença una aventura professional pel seu compte, no sols en l'art sinó en qualsevol altre camp, pot sospesar què pot guanyar o perdre. Jo sempre prefereixc mirar el que puc guanyar, perquè no tinc por ni de la derrota ni del fracàs. Què em pot passar si fracasse? Que haja de buscar una feina d'assalariat? Que no em faça milionari? Seria molt pitjor acabar així sense haver-ho intentat, reprotxant-me cada dia no haver tingut el coratge de dedicar-me a allò per al qual molta gent diu que tinc talent. En tot cas, trobe interessant analitzar esta qüestió més a fons en el context espanyol.
La preferència per l'estable davant de l'innovador remunta ací a molt abans de la pandèmia. Almenys a Espanya, es pot establir un vincle molt clar entre la generació de la postguerra civil i l'aparició d'esta cultura de la seguretat vital. La generació de la postguerra, encara molt traumatitzada per allò que havia viscut i sota la protecció del nou sistema social del franquisme, va donar prioritat a la formació dels seus fills. La medicina, l'enginyeria, l'arquitectura o el dret semblaven apostes segures per a una vida còmoda i sense preocupacions, més que no vocacions de gran compromís vital. Amb l'arribada de la democràcia esta cultura va assolir el seu apogeu, de manera que es va instal·lar en la consciència col·lectiva la idea falsa que la formació tècnica equival a l'èxit en la vida.
Encara que este fenomen va començar amb l'aspiració de seguretat d'una generació que havia patit grans privacions, la clau de la seua persistència tan llarga no és pràctica sinó moral. En efecte, en el curs d'esta aspiració, barrejada amb les arrels catòliques de la nostra societat, es va imposar la idea que l'èxit només pot ser conseqüència del sofriment i del sacrifici. Aconseguir l'èxit sense gran sofriment, només amb treball i talent (artístic, comercial, social…), va passar aviat a ser un dels fets més menyspreats i temuts de la societat espanyola. Encara recorde les paraules de molts mestres a l'escola, que ens deien: «Més val que estudieu alguna cosa seriosa, si no acabareu en una obra o davall d'un pont, en la misèria». La gran ironia és que eixes carreres tècniques, que abans garantien una vida còmoda, s'han tornat hui precàries, sobretot per la gran oferta de mà d'obra en eixos sectors. Així, un autònom que és un bon artesà de reformes o d'instal·lacions guanya clarament més que molts advocats, enginyers o arquitectes assalariats. Per no parlar dels qui s'establixen pel seu compte i tenen una mica de talent comercial.
En resum, els llocs de treball segurs són només una il·lusió. Perquè, a més de tot el que he esmentat: de què serveix una plaça fixa si s'odia realment eixa feina? Eixa estabilitat pot ser fins i tot un càstig sense fi. És a dir, cal buscar l'ofici que s'adapte com més millor als interessos i a la naturalesa de cadascú. Com més vocació siga l'ofici, més èxit s'hi tindrà, perquè, segons la meua opinió, l'èxit no consistix tant a guanyar diners com a fer bé la feina i estar-ne satisfet.
3. Elaine Aron ens assenyala a «La persona altament sensible» que els artistes formen part d'eixa cinquena part de persones hipersensibles, cosa que significa que els artistes poden percebre més dolor que la gent corrent. Com gestiones la teua frustració i el teu dolor en la vida, per exemple la fi d'una relació molt important, la decepció d'un projecte, etc.?
La sensibilitat és una cosa que no puc racionalitzar, que simplement hi és i passa. El dolor sempre m'ha marcat; crec que la vida és, en gran part, una experiència tràgica. Però, segons la meua opinió, la clau és que allò dolorós no és necessàriament negatiu. Al contrari, allò dolorós pot ser bell, pot ser just i pot ser bo, encara que ens faça molt de mal. D'altra banda, estic d'acord que l'artista té una sensibilitat més desenvolupada (o millor dit, diferent) cap al dolor, perquè el seu treball consistix en gran part a contemplar el món i a articular esteticament els sentiments, les sensacions, les paradoxes i les contradiccions que hi observa. Fins i tot les arts més abstractes, com la música, naixen d'esta contemplació del món i de la naturalesa humana. Així, més que sensible al dolor, l'artista és simplement conscient de la seua realitat, mentre que la majoria de la gent li gira l'esquena al dolor perquè no ha hagut d'aturar-se a mirar-lo amb atenció. Com que no estan acostumats a contemplar-lo, es tornen insensibles, cosa que no vol dir que no puguen desenvolupar esta sensibilitat. Les arts (especialment la narrativa i la poesia) són, de fet, el millor mitjà per a formar la sensibilitat. En este sentit, conec molts grans lectors de literatura la sensibilitat dels quals iguala o supera la de molts artistes. Al mateix temps, l'artista, com el lector, pot caure en l'extrem contrari i tornar-se extremadament insensible, quasi un psicòpata, quan la contemplació del dolor es fa massa gran, extrema, obsessiva i perillosa.
La meua manera de gestionar la frustració és la confiança en mi mateix i en allò que faig. Si un artista no creu en si mateix, està completament perdut. Per descomptat, moltes coses no van sempre com estava previst. No obstant això, estic segur que l'important és confiar en la realització d'una bona obra, valuosa en si mateixa, i mantindre eixe esforç en el temps. Com deia, la satisfacció de la feina ben feta és el vertader èxit.
4. Quin és el teu autor anglés preferit, i quina acollida o influència ha tingut en la teua consciència artística?
Sincerament, em costa molt parlar d'un autor preferit. Hi ha molts autors de la literatura anglesa i d'altres llengües que m'han influït profundament. Per a citar alguns noms, romanent en la literatura anglesa, em quedaré amb estos quatre: Shakespeare, Milton, Keats i William Blake.
De Shakespeare admire la profunditat i l'ambigüitat. Shakespeare mostra com pocs com ha de funcionar una obra d'art. Sobretot, com el bon art consistix a formular problemes difícils de resoldre. Mentre que la tradició tràgica clàssica remetia sempre a un destí transcendent, els decrets del qual l'home no pot evitar, i acabava en un orde perfecte però dolorós, Shakespeare il·lumina la realitat en tota la seua complexitat. El mal i el bé, la prudència i la ximpleria, la virtut i el vici es barregen fins a formar un retrat irrefutable de la dèbil naturalesa humana. De Milton m'agrada l'ús del llenguatge, l'habilitat per a construir un text entre l'epopeia i la revelació. És fantàstic vore com aconseguix que «El paradís perdut» siga un llibre quasi revelat, d'una ambició sense límits. La seua obra principal va ser escrita, com ell mateix confessa, amb la intenció de «justificar els camins de Déu als homes», sens dubte la raó més ambiciosa que es pot imaginar per a escriure un poema. De Keats m'agraden la sensibilitat i la bellesa absoluta. Crec haver llegit pocs poetes amb un sentit més alt de la bellesa. La manera com desenvolupa les seues metàfores, la musicalitat i la força evocadora dels seus versos són difícilment superables. Finalment, de William Blake admire l'originalitat radical, l'ambició filosòfica i teològica i l'exploració de la bellesa i la veritat a través dels estats d'innocència i d'experiència. En este sentit, no hi ha hagut a la història un poeta més original que ell. Blake va inventar la seua pròpia mitologia, la seua pròpia manera d'imprimir, la seua pròpia manera d'il·lustrar els seus textos… Admire, a més, que no oferisca una lectura filosòfica o teològica senzilla; el seu pensament conté matisos que fan justícia a la complexitat de la realitat que ens envolta.
5. Vas dir que t'agrada el poeta xinés Li Bai; un dels seus versos diu: 今朝有酒今朝醉，明日愁来明日愁, que significa: «Hui hi ha vi, hui es beu; les preocupacions, deixa-les per a demà.» Li Bai defenia una actitud de viure ací i ara, en realitat molt diferent del racionalisme que emfatitza la filosofia continental occidental. Com a occidental, què opines de la raó i de la planificació de la vida?
Pel que fa a la planificació, crec que és necessari tindre una meta, però al mateix temps és impossible saber exactament com arribar-hi. L'important és confiar en el rumb i no tancar-se a l'enriquiment vital que aporten les experiències no planificades. De fet, tots podem vore que les coses que passen sense haver estat planificades solen ser les més belles i les millors. Si es volen controlar totes les variables del viatge, el viatge es torna impossible, absurd i avorrit. Sempre ha d'haver-hi lloc per a la improvisació i l'aventura. En resum, allò sa, segons la meua opinió, és el terme mitjà entre planificació i hedonisme. En este sentit, crec que les filosofies i religions orientals sovint tenen una millor actitud davant la vida. Per això m'identifique molt amb el principi taoista del wu wei. D'altra banda, és problemàtic parlar d'Occident com d'una unitat, perquè hi ha una diferència molt gran entre el món protestant i les cultures mediterrànies catòliques en la visió de la vida. L'ètica protestant va simplificar i materialitzar la moral catòlica, substituint la necessitat de les bones obres per l'adoració idolàtrica del treball. Des del punt de vista protestant, l'èxit i l'assoliment professional són un signe de la gràcia divina, mentre que el catolicisme dóna més importància als valors no materials. Encara hui podem observar com l'estil de vida catòlic és completament diferent del del nord d'Europa i del món protestant: la gent està menys orientada a l'utilitarisme i més a la convivència i el gaudi. Per això crec que la visió de la vida de Li Bai no és tan diferent de la d'autors catòlics com, per exemple, Quevedo. I precisament per això les relacions entre la Xina i el món catòlic em semblen tan bones i fecundes, i la cultura espanyola tan apreciada a la Xina. No obstant això, la globalització de la cultura capitalista anglo-protestant ha posat en perill els valors i les tradicions de les altres cultures. Amb l'impuls de la globalització, el culte al treball excessiu va començar a estendre's per tot l'Orient. Crec, però, que ara les coses estan canviant, i m'alegre de saber que la Xina protegix la immensa riquesa de les seues precioses tradicions de l'imperialisme anglo-protestant.
6. Tens molts amics a Madrid. Aristòtil distingix tres tipus d'amics: d'utilitat, de plaer i de virtut. Quin principi et guia a l'hora de fer amics?
Crec que l'amistat ha de ser profundament altruista i nàixer simplement de la voluntat de comprendre, ajudar i estimar els altres. Per descomptat, hi ha factors relacionats amb l'utilitat o el plaer que poden donar un color particular a esta voluntat, però l'amistat que prescindix d'esta voluntat no és una vertadera amistat, sinó una coincidència de circumstàncies en la vida de les persones. Quan esta coincidència desemboca en un amor pur i desinteressat, podem parlar d'amistat. En este sentit, en la manera de forjar les meues amistats estic més prop de la virtut, encara que sovint no naixen en un entorn especialment virtuós.
El fet d'haver treballat un temps com a venedor em va portar, paradoxalment, a concentrar-me en la comprensió dels altres, perquè fins llavors estava massa centrat en mi mateix. I així se'm va obrir un món nou: vaig descobrir que la millor manera de conéixer-se un mateix és conéixer els altres i descobrir allò que ens és aliè, sense renunciar a la pròpia identitat. He après tant de les meues amistats que hauria d'escriure cinc novel·les per a transmetre-ho degudament. D'altra banda, com ja he dit, m'agrada vore l'amistat com un servici als altres i dels altres a un mateix. Esta disposició a servir no s'ha de confondre amb la finalitat de l'amistat, perquè llavors no seria amistat, sinó un interés frívol i efímer, com encertadament assenyala Aristòtil. La dedicació que exigix la vertadera amistat és el fruit que naix quan és vertadera, és a dir, quan sorgix un amor autèntic, una admiració i una afinitat cap a una altra persona.
Quant a les circumstàncies de l'amistat que considere importants, em queda esmentar l'aprenentatge constant que comporta. En este sentit, encara que Aristòtil se centra en allò que tenen en comú els dos membres d'una amistat, per a mi el més interessant és allò que em distingix dels meus amics. Això em permet aprendre sobre infinitat de temes i circumstàncies a les quals no hauria arribat mai sol. De fet, l'amistat és sobretot un vehicle d'aprenentatge. Potser pel meu amor a la literatura, m'agrada conéixer altres realitats, perquè per a mi cada persona és un món obert o una novel·la interessantíssima, i com més diferent i aliena a les meues circumstàncies, més m'interessa eixa novel·la. Així, sent que com més gent conec, més aprenc, i especialment d'aquella de qui menys espere aprendre.
7. Molts experts estan preocupats per l'amenaça de la intel·ligència artificial per a l'existència humana. Per exemple, el motor Midjourney, del qual hem parlat, pot produir pintures digitals. Què opines de les diferències entre la intel·ligència artificial i la creació artística? Continua sent l'art únic per l'emoció que els ordinadors no poden substituir?
L'amenaça de la intel·ligència artificial a la creació humana és un tema cada vegada més recurrent. Els nous motors d'IA que han arribat al gran públic mostren creacions sorprenents; no s'atrevix un a imaginar què podran fer els models més avançats, encara fora de l'abast del públic. La intel·ligència artificial produïx imatges harmòniques, detallades, ben compostes, amb un sentit estètic i estilístic propi. No obstant això, continuen sent reproduccions digitals. La pintura oferix un objecte físic, únic, subjecte amb el temps a mil matisos d'estat i de forma. És cert que l'art digital i la il·lustració seran probablement amenaçats. Tanmateix, no crec que l'elimine per complet, ni cap altra forma d'art, de la mateixa manera que la fotografia no va eliminar la pintura. Perquè, encara que la intel·ligència artificial podrà substituir en gran part les obres d'art més mediocres, li serà impossible aconseguir la profunditat necessària per a rivalitzar amb l'art vertader. Per a explicar-ho, voldria citar un concepte molt important de l'obra de William Blake. Blake deia que la vertadera creació emana del ‹poetic genius›, el geni poètic. Per a Blake el ‹poetic genius› és una manera creadora de percebre la realitat, la capacitat humana de crear allò que mai no havia estat creat ni percebut, més enllà de la ‹relació dels cinc sentits›, és a dir, de la suma d'allò que hem percebut a través dels cinc sentits. La intel·ligència artificial ni tan sols pot experimentar la percepció dels cinc sentits; opera només a partir d'allò que, pel que sap, els humans han sentit. És a dir, la intel·ligència artificial pot imitar molt bé els sentiments i les reaccions que els esdeveniments han produït fins ara en els humans, però mai expressar un sentiment que no haja estat ja sentit. La manera com cada artista sent el món és absolutament única, i encara que la intel·ligència artificial puga convertir-se en un bon impostor, sempre quedarà per davall de la vertadera creació. Davant d'esta realitat, els desenvolupadors i experts en intel·ligència artificial afirmen que algun dia podrà sentir, mitjançant la reproducció computacional de les estructures cerebrals. Este escenari suscita encara molts dubtes, i espere que mai no hi arribem, perquè significaria la fi de l'humà.
8. John Berger subratlla per als artistes l'experiència dels cinc sentits. Per exemple, esmenta «El Tacte» de José de Ribera, al Museu del Prado. D'altra banda, el gaudi del te, que t'agrada tant, és també una manera de conrear el gust. Ens pots contar un record que haja deixat empremta en els teus cinc sentits?
Les arts juguen, en efecte, amb els sentits, i en essència l'art és una experiència sensorial. Potser el més interessant d'este aspecte és com els nostres sentits poden despertar-se en contemplar l'art. Ribera és un excel·lent exemple d'esta circumstància estètica. Les seues obres desperten el sentit del tacte per un tractament extraordinari del volum, per la llum que empra i per la seua manera d'aplicar la pintura. En l'obra esmentada per Berger, esta sensació es reforça encara més pel tema triat: Ribera mai no hauria pogut triar un assumpte més adequat per a la seua pintura. Si m'he de referir a records personals dels cinc sentits, em vindrien molts records de sopars fantàstics amb vins excel·lents i bona companyia. Si em referisc a l'experiència dels sentits en l'art, sens dubte em quedaria amb Velázquez. Velázquez és el pintor sensorial per excel·lència, perquè la seua pintura oferix una immersió total en l'acció i és capaç de despertar quasi tots els sentits. A «Les filadores» (Las hilanderas), per exemple, no sols es pot vore el moviment, sinó també sentir el trasbals i la confusió de l'escena complexa. A «La farga de Vulcà» es nota la suor, l'olor de la farga i del foc, del treball i del metall, però també se sent el so del martell i de les eines de ferrer. Finalment, a «El triomf de Bacus» (Els borratxos) se sent el sabor de l'alcohol, les bromes, els crits, l'olor de l'alcohol… Velázquez és únic en la seua manera d'entendre la pintura; és quasi com si un director de cinema modern haguera començat a pintar en l'època barroca.
Quant al te, allò que més em fascina és la seua increïble varietat de sabors i matisos. Tants factors poden alterar el seu gust! La planta del te és tan sensible als canvis de l'entorn que pot absorbir qualsevol aroma o sabor. De fet, unes poques fulles de te usades poden absorbir la mala olor d'una habitació. És una llàstima que a Occident el bon te no siga apreciat com el bon vi. Estic segur que, amb una mica de curiositat i coneixement, qui aprecia el bon vi pot apreciar també el bon te.
9. Sempre hi ha un llindar entre l'alta cultura i la cultura popular, però hui la secularització i la difusió popular de l'art plantegen un problema de supervivència que tot artista ha de considerar. Què opines d'este fenomen?
Començaré pel context artístic occidental, en particular l'europeu. Ací l'art estava dominat antigament per l'aristocràcia. El gust aristocràtic exigia un estil grandiós, ambiciós i monumental. I, a més, el finançava amb quantitats considerables de diners. L'aristòcrata triava els seus artistes exclusivament pel talent i la qualitat de les obres. Així, artistes amb una vida i uns valors miserables, com Caravaggio, guanyaven el favor dels més nobles. Després de la Revolució Francesa, la caiguda de l'aristocràcia i l'auge del capitalisme, es va imposar el gust burgés. L'art es va convertir a poc a poc en un fenomen comercial semblant a la moda, en què el valor més important va passar a ser la creació d'una representació fàcil d'entendre, identificable, renovable i descartable. Així, la idea d'‹estil› es va imposar a la idea de bellesa o monumentalitat. Algunes disciplines, com l'escultura o l'arquitectura, van ser completament destruïdes per esta nova concepció. Això no significa, però, que artistes amb un alt sentit de la bellesa com Sorolla o Klimt no tingueren èxit, sinó que la raó del seu èxit té molt més a vore amb el seu estil fàcilment reconeixible que amb el seu alt sentit de la bellesa.
Alhora, àmplies capes de la població van poder accedir a l'educació i desenvolupar així una major apreciació de l'art. La televisió i la ràdio, en els seus començaments, van contribuir a esta popularitat estimulant l'interés per l'alta cultura amb diversos programes d'entrevistes, obres de teatre, musicals i una divulgació cultural de qualitat. En els anys 90, però, va sorgir el fenomen de la televisió escombraria i el sensacionalisme, i la televisió es va convertir en un difusor massiu d'una forma d'entreteniment baixa i miserable, que va impedir que les noves generacions assolissen el nivell cultural dels seus predecessors. En este context de decadència cultural, l'arribada d'internet, dels videojocs i de les xarxes socials no va fer sinó agreujar el problema. Vargas Llosa descriu molt bé este fenomen en el seu assaig «La civilització de l'espectacle».
En el món de l'art, esta popularització de l'entreteniment buit i de la cultura popular va provocar una gran crisi. La burgesia i les classes mitjanes i altes de la societat, que fins llavors eren consumidores d'alta cultura i vehien en l'art un signe de superioritat cultural i social, van perdre a poc a poc l'interés per ell, per no parlar d'invertir-hi diners. El vertader mercat de l'art, com a fenomen popular, es troba des de llavors fora de l'Europa decadent i del món anglosaxó. La Xina i fins i tot Amèrica Llatina tenen hui àmplis sectors de la seua població d'alt nivell cultural, que volen destacar, créixer i col·leccionar art. L'eix de la cultura i del futur econòmic de la humanitat estarà entre la Xina i Amèrica Llatina, i espere que això suscite un renaixement cultural global.
10. Què opines de l'èxit de l'artista espanyol Bakea? Combina els signes del zodíac xinés amb emblemes espanyols. És el primer híbrid transcultural de la història d'Espanya?
Pense que és un gran il·lustrador i la seua obra és sens dubte interessant. Ací és important establir una distinció clara entre les arts plàstiques. Crec que la pintura és radicalment diferent de la il·lustració. La finalitat de la il·lustració és crear una imatge fàcilment identificable i reproduïble, en què l'expressió tècnica està subordinada a una idea concreta. D'esta manera, tots els elements de l'obra expressen un significat precís. La pintura, en canvi, no és realment reproduïble, ni tan sols per mitjà d'una fotografia, i l'expressió tècnica i conceptual de l'artista conté matisos que no se subordinen fàcilment a la representació d'una idea precisa. L'artista Bakea proposa, en efecte, una iconografia transcultural extremadament interessant i domina de manera excepcional els nous mitjans d'expressió de l'art en el camp de la il·lustració. A més, l'ús del color i de la composició també és interessant en el camp de la il·lustració. Sobre la qüestió transcultural entre la cultura europea i la Xina, voldria recordar ací Hergé, el gran autor de còmics, i la influència que la cultura xinesa va tindre en ell. Fa poc es va fer a Madrid una exposició extremadament interessant sobre ell, i una de les seues parts estava dedicada a l'amistat que va entaular amb Zhang Chongren, un artista xinés que va conéixer durant els seus estudis a Brussel·les. Zhang va mostrar a Hergé una nova manera d'entendre el dibuix amb tinta, li va regalar pinzells i plomes xinesos, però sobretot li va obrir una cultura desconeguda que va marcar totalment l'obra d'Hergé. Em quede amb este exemple d'‹híbrid transcultural›, com tu l'anomenes. Per a concloure, afegiria que, així com molts il·lustradors i artistes occidentals han estat influïts per la tradició oriental del dibuix amb tinta, la introducció de la pintura a l'oli a la Xina ha donat lloc a grandíssims artistes que van saber unir el millor de cada tradició artística.